Natació (des) sincronitzada

Com bé sabreu, el més difícil no és inscriure’s a un gimnàs, el més complicat és anar-hi. Ep! Que no ho dic jo, és una màxima que ja es va inventar Aristòtil en el seu temps, que de tòtil no tenia res. El company estava allà reflexionant sobre crear una matèria tosca pels alumnes del futur, que es digués alguna cosa així com filosofia, i, de sobte, li va venir al cap aquesta teoria, coneguda popularment com la teoria del gimnàs relatiu. És el gimnàs relatiu perquè el teu subconscient et diu que hi has d’anar, i tu, que ets molt conscient, dius que una merda, que ja sues prou al metro de Barcelona. I tot això us ho explico perquè som molts els que ens hem acabat apuntant per fer, entre altres coses, natació.

Manifest contra les manifestacions

Bé, avui si us sembla començarem amb una petita classe de llengua, i no penseu malament. Vull parlar de les manifestacions, així que he acudit a l’Institut d’Estudis Catalans perquè ens faci una primera aproximació d’aquesta paraula. He acudit virtualment, s’entén, perquè sinó encara estaria allí esperant que algú m’atengués. Segons els savis del català, una manifestació és una demostració col·lectiva en què les persones que hi concorren fan paleses llurs conviccions, desitjos o sentiments a favor d’una opinió o d’una reivindicació. Esteu d’enhorabona, jo us donaré una altra definició, molt més propera i amb la que us sentireu més identificats.

La pastilla miraculosa

Avui m’agradaria parlar-vos de la publicitat, que és aquella plataforma que utilitzen les marques o empreses per vendre motos. I això, sincerament, no està bé. És com si jo, digués ara mateix, sense que tingui res a veure amb el que parlem, que presento un programa de música que es diu Acustik i escric un blog que es diu Retwitteando a La Vanguardia Digital. I a sobre posés els enllaços perquè poguéssiu anar directament a la moto que us vull vendre. Lleig, és per això que no ho faré, tranquils. I la pregunta que em podeu fer és, Per què vols parlar de la publicitat? Bé, em podeu fer d’altres preguntes també com, Per què l’Espinete només es vestia per anar a dormir, o a què saben els núvols? Però, suposem que em voleu preguntar el perquè avui parlarem de la publicitat. Cap problema us ho contesto, després de dos anuncis.

L’home del taxi

L’home del taxi es lleva como cada matí a les set. No necessita encendre el despertador. Amb el cant del gall que malviu a la granja vella n’hi ha prou, i no corre el perill que se li acabin les piles ni la bateria. A més, els galls no es dormen mai i tenen una puntualitat britànica, que és una cosa que segons quins dies agraeixes, tot i que d’altres els passaries pel forn. No és, per suposat, el cas de l’home del taxi que adora aquest càntic matinal. Tant li fa que la dutxa sigui freda, està més que acostumat. Fins i tot, diria que ho prefereix, ja que fa dies que pensa que l’efecte de l’aigua gèlida lliscant i amanyagant el seu cos és del tot terapèutic. Esmorza fort perquè considera que és l’àpat que li aporta més energia. Ho fa mentre la seva dona s’inicia en l’art matinal d’obrir els ulls, amagada dins d’aquell llit calentó del que ell s’ha acomiadat fa mitja hora. Sap que quan estigui desperta el tornarà a renyar per llevar-se tant d’hora quan ella pensa que no hi ha cap necessitat als seus 72 anys.

I potser tenia raó, però aquella no era la vida que ell volia. A fora, l’esperava aquell vehicle blanc que li va costar un ronyó i que ara amortitza dia sí, dia també, encara que plogui, nevi o caigui una pedregada. Alguns el veuen com un simple taxi, però ell se’l mira com si fos la seva primera xicota, aquella de Mollerussa que va tenir als 16 anys. No sap amb qui viatjarà avui, però tant li fa. Això tampoc el preocupa. Mira per la petita finestra que hi ha al bany i s’adona que el cel és totalment tenyit de blanc. “Un altre dia complex m’espera”, es diu a si mateix mentre es renta les dents. Les nevades insistents d’aquell desembre li havien complicat molt la feina, fins al punt que ja dui sistemàticament les cadenes preparades al seient del darrere. Al parc, no obren fins les deu, però a ell li agradava arribar una hora abans per consultar el servei meteorològic. No perquè li calgués, però sempre li havia fet gràcia veure com gent amb corbata i carreres, ensopeguen amb els seus canviants pronòstics. L’oficina s’omplia de rialles. El seu company de torn era quinze anys més jove, però es portaven bé, El cert és que en un poble com aquell era important tenir una bona relació i millor tracte. Durant el llarg hivern no arribaven als 70 habitants en aquell poble perdut per la comarca, i està mal avingut no era desitjable per cap d’ells.

Durant els cinc minuts de trajecte que separen casa seva del poble del costat no va posar la ràdio. De fet, feia anys que la tenia espatllada. Per contra, es delia per un passatge cada cop més blanc, tot i que de tant en tant no tenia més remei que concentrar-se en el glaç que s’havia començar a amuntegar pels vorals de la carretera. L’home del taxi no corria, ni feia bromes pel transmissor que el connectava amb els demés companys. Les preferia fer durant el cigaló de cada mig matí, tots arraulits pel fred en torn de la taula d’aquell bar que ja havien fet seu. Avui no podia evitar pensar en els seus fills. La gran, havia decidit anar a viure a Barcelona, després de quatre intensos anys treballant com a advocada a un bufet familiar del Pont de Suert. La seva feina no havia passat per alt per un dels seus socis pixa pins, que ara la reclamava a la ciutat i també al seu llit. Però ell no volia ni n’havia de fer res. L’Elena ja tenia 28 anys i sabia el que es feia. Ell pensava que no calia estudiar cap enginyeria per saber que allò no acabaria bé, cosa que la mare ja li havia advertit durant les festes, tot i haver sortit escaldada en tot moment.

El fill era la seva debilitat, tot i que va rebutjar ara fa més de dos anys donar-li un cop de mà en el negoci del taxi. Reconeix que allò li va fer mal, però amb el pas dels dies l’ha acabat entenent. L’Oriol sempre havia anat molt a la seva, i fins fa res no havien descobert la seva homosexualitat, anunciada i pregonada des de feia anys per tot el poble. Al final, també la va acceptar, tot i que hi havia dies en que li costava fer-se a la idea. I més, després que l’Oriol lo comuniqués que s’anava a viure amb aquell noi holandès que es va estar dos setmanes allotjat a l’hostal que tenen a dos carrers de casa seva. El que no sabien és que molts cops entrava d’amagat a l’habitació de convidats de casa que hi havia al pis de dalt, a l’espera que el seu fill travessés el passadís i pugés lentament les escales que cruixien al mínim moviment no controlat. Ara eren a París buscant una cigonya que els portés el que més desitjaven. De fet, portaven més de sis mesos a la capital francesa, per lo que el pare tenia clar que s’hi quedarien a viure. Allà l’Oriol acabaria de perfeccionar els coneixements flequers que havia adquirit en aquella universitat de Vic.

I tot i tenir els fills lluny, l’home del taxi era feliç. Ell era un dels tres professionals que aquell hivern treballaven al parc d’Aigüestortes. El cert és que no hi havia gaires clients, i tenia clar que fins al mes de març aquella seria la tònica habitual. A ell, però, li agradava aconsellar, o explicar detalls de tot tipus sobre el poble, la vegetació de la comarca o la millor manera d’explorar el parc sense por a perdre’s o tenir cap accident. Allà se sentia segur, viu, un entès a qui no li afectava gens el pas del temps. Feia dies que havia decidit esborrar la paraula jubilació del seu diccionari, per molt que en parlessin les notícies de la televisió. Útil, aquella era la paraula. La gent acudia a ell, i ell no només es deixava reclamar, sinó també estimar. Al vespre, d’aquí no gaires hores, seria de nou vora la llar de foc, explicant a la Gemma que uns de la ciutat volien arribar fins l’estany amb unes sabates gastades i uns pantalons més propis d’una comunió que d’una excursió de muntanya. I riurien de valent. I el que és pitjor, li demanarien la millor manera de veure el parc en tres hores, per ser a l’hora de dinar a Vielha. Tot ràpid, a corre-cuita, pel simple fet de poder dir que havien estat allí i que tenien a l’ordinador més de 300 fotografies que, possiblement, no es tornarien a mirar mai més.

L’home del taxi no tenia ordenador, ni mòbil, ni sabia que era un iPhone. Tampoc duia rellotge, ni tenia preocupacions. O potser sí, però les dissimulava molt bé.

És el pato Donald un pervertit?

Bé nois, avui us he de donar una mala notícia. El Pato Donald anirà a judici per abús sexual. Sí, heu llegit bé, no teniu ressaca. Tornem-hi. El famós Pato Doland anirà a judici per tocar-li els pits a una jove adolescent de 27 anys. La jove es diu April, tot i que sembla que això va passar el passat mes de novembre al mític part temàtic Disney World, a partir d’avui batejat com a Disney Porc.  Segons la versió de la noia, va visitar el parc amb la seva família i li va demanar al Pato Donald que li fes una fotografia, quan aquest, suposadament, li va tocar els pits. Home, aquí ja tenim un punt de controvèrsia. Mira que hi ha gent perquè et tiri una fotografia en un parc d’atraccions perquè hagis de demanar-li a un pobre ànec que porta hores suant. A més, no seria més lògic que la fotografia se la fes ella amb el Donald?. Algú s’imagina veure al Leo Messi al Camp Nou fent fotografies als aficionats? Doncs a Disney Porc, tampoc (que bé que se’m donen les rimes).

En fi, que la tal April (Lavigne en català) reclama també una indemnització de 50.000 dòlars ja que segons el seu advocat pateix estrès post traumàtic. Deu ser que no està acostumada a què li toquin els pits. Els ànecs, és clar. En fi, que aquí el primer que ens hem de preguntar és, fins a quin punt és certa la versió de la noia? Jo com a defensor dels animals em nego a creure que algú com el Pato Donald pugui fer una cosa així. De Mickey Mouse encara m’ho puc esperar perquè sempre ha estat una mica rata, però del Donald (no confondre amb Amy McDonald) no m’ho puc arribar a creure. I si fos així, em pregunto: No és el pato Donald un dibuix animat? Doncs ja està, més animat que això, no hi ha res.

 Desgraciadament, sembla que no és el primer cop que passa una cosa així. Existeixen unes memòries publicades per un ex empleat d’un parc d’atraccions, que expliquen que algú vestit de Winie the Pooth venia drogues al parc temàtic. En aquest cas no és culpa de l’ós, sinó del Hijo de Pooth que el manipulava per fer de camell. I parlant de camells, també explica que l’actriu que en un dels espectacles feia de Bella Durmiente era una addicte a la cocaïna. Tampoc entenc les queixes, la noia feia perfectament el seu paper, ben col·locadeta al llitet i sense obrir boca. En fi, que avui dia ja no podem fiar-nos ni dels dibuixos animats, ni dels contes. O la vida està molt malament, o els contes que ens explicaven de petits eren simplement això, contes. Des d’aquí, demano al nou president de Catalunya, Artur Mas, que extremi la vigilància de la mascota de Port Aventura perquè no s’acabi convertint en Porc Aventura. Més que res perquè si un simple ànec és capaç de tocar-li uns pits a una indefensa noia, no sé què serà capaç de fer un tiu que va per la vida…fent de “pajarraco”.  Colorin colorado, nos vemos en el juzgado.

El panda que no sabía copular

Chuang Chuang se ha convertido en el protagonista involuntario de una historia que la primera vez que te la cuentan parece una animalada. No porque el protagonista sea un animal, concretamente un oso panda, sino por tratarse de un ejemplo un tanto peculiar. Os pido, por favor, que os toméis esta historia en serio, porque aunque parezca una más de mis paridas no lo es. Resulta que nuestro amigo Chuang Chuang es un oso panda que reside en un zoo tailandés. Hasta aquí todo bien, como mucho podríamos preguntarnos como diablos es un zoo tailandés, pero eso ya lo dejo para otro artículo. Resulta que Chuang Chuang (Joel Joan en catalán) tiene algún problemilla para copular con su pareja que reside con él en el mismo zoo. Bueno, más que un problemilla tiene un marrón porque el tío lleva cuatro años de relación y todavía no ha tenido relaciones sexuales con su pareja (pandaxurri) como la llama él cariñosamente. El panorama es tan grave que los mismos cuidadores del zoo han decidido poner cartas al asunto y aplicar un método revolucionario que ya ha sido aplicado en China a otros animales y que ha resultado todo un éxito. Se trata de separar al pobre Chuang de su mujer, novia o rollete, lo que sea, y hacerle tragar cada día durante 15 minutos un dvd donde se ven osos copulando, es decir, una peli porno osezna. Desgraciadamente, las pelis tampoco parece que estén motivando mucho a Chuang que sigue en una actitud sexual bastante pasota.

Expuesta la noticia a mi me gustaría hacer algunas reflexiones que, como siempre, no serán acertadas, pero que tengo ganas de dar a conocer a todos/as los fans de esta sección. Primer de todo, ¿alguien sabe hablar el idioma pandanés? No. Entonces como puñetas podemos saber que el problema lo tiene el pobre Chuang y no su santa espOSA. A lo mejor durante estos cuatro años el oso ha estado esperando ilusionado a que se hiciera de noche y llega la otra y la dice aquello de: “Hoy no cariño, que me duele la cabeza. ¿Me puedes traer un Pandacetamol? Y claro, Chuang Chuang se queda a dos velas. Segunda teoría, ¿y si Chuang es un HOsosexual? Hoy en día está de moda salir del armario, y más este que es de bambú. A lo mejor el tío lo que quiere es llamar la atención para que le traigan un osito y no una osita y lleva cuatro años haciendo comedia. Tercera opción: ¿Y si Chuang es un guarrete y le gusta autoconsolarse todo el día? Y ahora más que ha salido la Play3. Ya le veo ahí todo el día con la consola y, claro, llega a la noche sin ganas de hacer nada.

Pero no, de momento nadie comprende al pobre Chuang que parece el malo de la película. Y todo, ¿por qué? ¿Porque no sabe copular? Copular viene del latín Cupus, Copole, COPE. ¿Quién tiene ganas de escuchar la Cope? Yo con Losantos de fondo todo el día también estaría cuatro años sin hacer el amor, por favor, que asco. Hay que entenderlo. Además, el es un Oso Panda, si fuera un Oso Pardo aún, porque un oso pardo de 4 años es un pardillo. Pero Chuang lo único que le pasa es que se siente presionado. Que incluso los cuidadores se quedan los 15 minutos para ver como reacciona el oso ante el DVD. Bueno, eso es lo que nos cuentan. Tampoco me gustaría pensar mal, pero claro, en los tiempos que corren ya te lo esperas todo. Me veo a los tíos mirándose a Chuang y diciendo “vaya panda” y el oso pensando por dentro “vosotros si que sois una panda, viciosos”. Además que al pobre Chuang le ponen porno del malo. Según publica mi fuente, concretamente la de Canaletas, las películas que se ha tenido que tragar el oso hasta ahora son: “El Oso X” “Penetrado por todas pandas” y “El Diario de Pandricia X” Es que claro, así yo tampoco juego.

Total, que mientras no aprenda a copular, el osito estará separado de su novia. De hecho, llevan ya cuatro meses así. Que digo yo, si realmente es verdad que el problema lo tiene él y su novia lleva cuatro meses sin pareja, ¿alguien se cree que cuando vuelva Chuang a la jaula la osa no estará ya harta de copular? No, no, no es ser mal pensado. Imaginaros que después de seis meses Chaung ya sabe copular (en chino xin-ghar) y llega a casa y la otra se ha hartado de hacerlo. Y otra vez el oso aguantando los desprecios de los cuidadores porque no hace nada. Eso si que no, ¿eh?. Señores, un poquito de dignidad. Si al oso Chuang no le apetece copular, pues que no lo haga. Hay cosas en esta vida que no puedes obligar a hacerlas, salen solas. Seguro que si lo dejáis tranquilo el tío se acabará convirtiendo en un Rocos y Fredy en versión osezna. Entonces le dirán que vale ya, que ya no tiene edad. Y lo veo al tío yendo a un Prosotíbulo cada noche. Así que Chuang no te preocupes que estamos contigo. No sabes lo que te pierdes, pero estamos contigo.