L’home del taxi es lleva como cada matí a les set. No necessita encendre el despertador. Amb el cant del gall que malviu a la granja vella n’hi ha prou, i no corre el perill que se li acabin les piles ni la bateria. A més, els galls no es dormen mai i tenen una puntualitat britànica, que és una cosa que segons quins dies agraeixes, tot i que d’altres els passaries pel forn. No és, per suposat, el cas de l’home del taxi que adora aquest càntic matinal. Tant li fa que la dutxa sigui freda, està més que acostumat. Fins i tot, diria que ho prefereix, ja que fa dies que pensa que l’efecte de l’aigua gèlida lliscant i amanyagant el seu cos és del tot terapèutic. Esmorza fort perquè considera que és l’àpat que li aporta més energia. Ho fa mentre la seva dona s’inicia en l’art matinal d’obrir els ulls, amagada dins d’aquell llit calentó del que ell s’ha acomiadat fa mitja hora. Sap que quan estigui desperta el tornarà a renyar per llevar-se tant d’hora quan ella pensa que no hi ha cap necessitat als seus 72 anys.
I potser tenia raó, però aquella no era la vida que ell volia. A fora, l’esperava aquell vehicle blanc que li va costar un ronyó i que ara amortitza dia sí, dia també, encara que plogui, nevi o caigui una pedregada. Alguns el veuen com un simple taxi, però ell se’l mira com si fos la seva primera xicota, aquella de Mollerussa que va tenir als 16 anys. No sap amb qui viatjarà avui, però tant li fa. Això tampoc el preocupa. Mira per la petita finestra que hi ha al bany i s’adona que el cel és totalment tenyit de blanc. “Un altre dia complex m’espera”, es diu a si mateix mentre es renta les dents. Les nevades insistents d’aquell desembre li havien complicat molt la feina, fins al punt que ja dui sistemàticament les cadenes preparades al seient del darrere. Al parc, no obren fins les deu, però a ell li agradava arribar una hora abans per consultar el servei meteorològic. No perquè li calgués, però sempre li havia fet gràcia veure com gent amb corbata i carreres, ensopeguen amb els seus canviants pronòstics. L’oficina s’omplia de rialles. El seu company de torn era quinze anys més jove, però es portaven bé, El cert és que en un poble com aquell era important tenir una bona relació i millor tracte. Durant el llarg hivern no arribaven als 70 habitants en aquell poble perdut per la comarca, i està mal avingut no era desitjable per cap d’ells.
Durant els cinc minuts de trajecte que separen casa seva del poble del costat no va posar la ràdio. De fet, feia anys que la tenia espatllada. Per contra, es delia per un passatge cada cop més blanc, tot i que de tant en tant no tenia més remei que concentrar-se en el glaç que s’havia començar a amuntegar pels vorals de la carretera. L’home del taxi no corria, ni feia bromes pel transmissor que el connectava amb els demés companys. Les preferia fer durant el cigaló de cada mig matí, tots arraulits pel fred en torn de la taula d’aquell bar que ja havien fet seu. Avui no podia evitar pensar en els seus fills. La gran, havia decidit anar a viure a Barcelona, després de quatre intensos anys treballant com a advocada a un bufet familiar del Pont de Suert. La seva feina no havia passat per alt per un dels seus socis
pixa pins, que ara la reclamava a la ciutat i també al seu llit. Però ell no volia ni n’havia de fer res. L’Elena ja tenia 28 anys i sabia el que es feia. Ell pensava que no calia estudiar cap enginyeria per saber que allò no acabaria bé, cosa que la mare ja li havia advertit durant les festes, tot i haver sortit escaldada en tot moment.
El fill era la seva debilitat, tot i que va rebutjar ara fa més de dos anys donar-li un cop de mà en el negoci del taxi. Reconeix que allò li va fer mal, però amb el pas dels dies l’ha acabat entenent. L’Oriol sempre havia anat molt a la seva, i fins fa res no havien descobert la seva homosexualitat, anunciada i pregonada des de feia anys per tot el poble. Al final, també la va acceptar, tot i que hi havia dies en que li costava fer-se a la idea. I més, després que l’Oriol lo comuniqués que s’anava a viure amb aquell noi holandès que es va estar dos setmanes allotjat a l’hostal que tenen a dos carrers de casa seva. El que no sabien és que molts cops entrava d’amagat a l’habitació de convidats de casa que hi havia al pis de dalt, a l’espera que el seu fill travessés el passadís i pugés lentament les escales que cruixien al mínim moviment no controlat. Ara eren a París buscant una cigonya que els portés el que més desitjaven. De fet, portaven més de sis mesos a la capital francesa, per lo que el pare tenia clar que s’hi quedarien a viure. Allà l’Oriol acabaria de perfeccionar els coneixements flequers que havia adquirit en aquella universitat de Vic.
I tot i tenir els fills lluny, l’home del taxi era feliç. Ell era un dels tres professionals que aquell hivern treballaven al parc d’Aigüestortes. El cert és que no hi havia gaires clients, i tenia clar que fins al mes de març aquella seria la tònica habitual. A ell, però, li agradava aconsellar, o explicar detalls de tot tipus sobre el poble, la vegetació de la comarca o la millor manera d’explorar el parc sense por a perdre’s o tenir cap accident. Allà se sentia segur, viu, un entès a qui no li afectava gens el pas del temps. Feia dies que havia decidit esborrar la paraula jubilació del seu diccionari, per molt que en parlessin les notícies de la televisió. Útil, aquella era la paraula. La gent acudia a ell, i ell no només es deixava reclamar, sinó també estimar. Al vespre, d’aquí no gaires hores, seria de nou vora la llar de foc, explicant a la Gemma que uns de la ciutat volien arribar fins l’estany amb unes sabates gastades i uns pantalons més propis d’una comunió que d’una excursió de muntanya. I riurien de valent. I el que és pitjor, li demanarien la millor manera de veure el parc en tres hores, per ser a l’hora de dinar a Vielha. Tot ràpid, a corre-cuita, pel simple fet de poder dir que havien estat allí i que tenien a l’ordinador més de 300 fotografies que, possiblement, no es tornarien a mirar mai més.
L’home del taxi no tenia ordenador, ni mòbil, ni sabia que era un iPhone. Tampoc duia rellotge, ni tenia preocupacions. O potser sí, però les dissimulava molt bé.